L’Astrologia parteix, com totes les Ciències Tradicionals, del punt de vista de l’Home. No coneix més que a l’Home en mig del Cosmos. Així donçs, tot saber tradicional és en primer lloc el saber de l’Home i condiciona tot saber a la unitat de l’Home. Tots els principis d’aquesta ciència es poden resumir en les paraules que van ser inscrites al frontó del temple de Delfos: “Coneix-te a tu mateix i coneixeràs l’Univers i els Déus.”

L’Astrologia és en realitat una ciència de la Naturalesa. És la ciència de la naturalesa humana, i la Naturalesa només pot existir per la unió del Cel i de la Terra. Aleshores, podríem preguntar-nos: existeix un Art, un Art del Cel que es transmet i que ens permet, com han afirmat els Antics, impulsar, portar a la naturalesa humana a un estat de perfecció més enllà del qual no pugui haver-hi progrés possible? És el que els Antics ens han ensenyat quant parlen de la palingenèsia: el Re-naixement. També ens han parlat de la divinització de l’Home, de convertir a l’Home en un Déu.

Observem que els jueus també ens han deixat una Tradició Astrològica; els jueus descendents d´Abraham, un caldeu que va transmetre al seus fills l’Astrologia Caldea. Per això quant llegim els comentaris bíblics hebreus, per exemple en el Talmud, trobem molts comentaris de versicles de l’Escriptura en que es parla d’Astrologia.

L’Astrologia en Occident apareix des del Pensament grec. Cleostrato, que va viure a Tenedos al segle VII a. C., ens ha deixat un Tractat d’Astrologia on ens dóna el significat de diferents signes del Zodíac.

Al segle VI a. C., Periclito d´Efeso, ciutat grega de l’Àsia Menor, va escriure un petit llibre de Filosofia que va confiar als sacerdots. D’aquest llibre només ha quedat uns fragments. Dos d’aquests fragments tracten de la Ciència del Cel; en el primer, Heràclit es refereix al que anomena el “Gran Any”, que consisteix en certa mesura de temps. Per a nosaltres, que estem a la Terra, el temps es mesura evidentment per la sortida i la posta del Sol, però per a un observador que es trobés por sobre de la Lluna o al nivell de la Lluna, cóm contar el temps? El “Gran Any” és precisament l’espai de temps que separa un cert estat del cel, en el que cada Planeta està en tal o qual Signe, de l’estat següent, que serà exactament igual.

Una de les conseqüències d’aquesta doctrina és que si l’any es divideix en quatre estacions, també l’Eó se divideix en quatre edats subsidiàries, encara que de duració diferent, a les que se ha anomenat Edat d’Or, Edat de Plata, Edat de Coure i Edat de Ferro. L’Edat d’Or és com la primavera de la Humanitat, el període més bell i llarg, al qual succeeixen els altres tres fins que, al final d’un cert lapse de temps molt prolongat, recomença i torna a florir.

Els Pitagòrics ens han deixat Tractats complets de Cosmologia, dels segles V i IV a. C. Al Timeu, un tractat molt conegut que deu el seu nom al d’un cèlebre pitagòric, Plató ens ha deixat una Cosmologia completa, a la que va adjudicar molts plans a l’Univers: Havia les Esferes dels Planetes, en la que cada Planeta estava subjecte a una Esfera i cadascuna de les Esferes girava al voltant del Zodíac, en el sentit del Sol, des de l´ Esfera de la Lluna fins la de Saturn. Per sobre de l’Esfera de Saturn es trobava la de les Estrelles Fixes, que girava en sentit invers i amb extrema lentitud. Finalment, per sobre de l’Esfera de les Estrelles Fixes es trobava l’Eternitat, on ja no havia moviment i on es trobaven les Idees Eternes (els Arquetips). L’espai que separava la Terra de la Lluna era el lloc del Temps, un Caos que només engendrava éssers massa febles per a perpetuar el seu ésser, i que estava sotmès a l’acció dels Móns Superiors; es deia que era el lloc de la generació i de la corrupció, mentre que per sobre de la Lluna, els Astres es banyaven en l’Èter Diví.

L’Èter era un aire extremadament subtil, barrejat amb Foc, i era Diví: per a als grecs era el mateix Déu. Aquest Èter estava animat contínuament per un moviment circular i era intel.ligent. L’Èter -que és l’ànima del món, el que els homes anomenen Déu- mantenia contínuament les Esferes en el seu moviment circular. D’aquí ve la paraula ‘Univers’, del llatí Universus, (que gira sempre en el mateix sentit). Per a Plató l’Èter era el mateix Déu, i inclús va relacionar les paraules d’Èter’, aither i ‘Déu’, theos.

El comentari de Virgili, que celebra en la seva II Geòrgica (pàg. 325) la vinguda de la Primavera: “Aleshores, el Pare omnipotent, l’Èter [així, l´ èter és Déu Pare] descendeix per mitjà de pluges fecundants a l’interior joiós de la seva esposa, la Terra, i unit en aquesta potent abraçada al seu gran cos, vivifica tot embrió.”

Aquest Èter està animat sobre tot per la necessitat i el desig de corporificar-se. Quant troba un cos molt pur, que d’alguna manera és de la seva naturalesa, s’uneix a ell i produeix la Llum. És el que va succeir, diuen els Antics, amb els Astres, que són Déus, fills de l’Èter, que els va inflamar i els va tornar lluminosos.

L’Èter també descendeix a aquest Món, però barrejant-se al que Aristòtil va anomenar el flogisto, és a dir, les impureses. Aquí a baix l’aire és impur, està flogisticat: és el que provoca els trons i els llampecs. L’Èter es barreja amb aquest aire flogisticat i és inspirat pels homes al néixer, en el moment de la primera inspiració del nen. És el que provoca l’Horòscop, per a això el moviment circular celest es troba dins de l’Home. Aquí està el Destí de l’Home, marcat pel moviment circular, amb la Psique, el seu Esperit, que ve del Cel i és, per tant, aeri.

La Mitologia també al.ludeix a aquest Saber extraordinari, en particular en el mite de Prometeu, que precisament havia robat el Foc del Cel, l’Èter radiant. En el Prometeu encadenat (248-254), drama d´Esquil, hi ha una escena en la que Prometeu, víctima de la venjança dels Déus, clavat a la roca afirma:

“El Corifeu: Quin remei has descobert doncs a aquest mal?

Prometeu: Sí! I d´ell aprendran arts sense número.”

Heus aquí doncs, com Prometeu, el gran benefactor de la humanitat, fundador de les iniciacions que transformen, ha alliberat als homes de l’obsessió de la mort.

Els antics grecs ja buscaven el Coneixement al Cel i als Astres. I pot dir-se que quant s’ha trobat el Coneixement (la Consciència) , és a dir, el Foc del Cel corporificat, s’ha trobat allò que pot portar-nos a la pràctica d’aquestes “arts sense número”, doncs una vegada l’Home ha estat regenerat espiritualment, encara ha de ser-ho corporalment, ja que és Cos i Esperit.

L’Astrologia es presenta com una Ciència de la Naturalesa humana i se situa en relació amb les altres Ciències Tradicionals que permeten precisament millorar aquesta naturalesa i portar-la al coneixement del Macrocosmos (l’Univers) i per tant de portar-nos al Coneixement de nosaltres mateixos (el Microcosmos).

• Aristóteles, (1982)Metafísica. Madrid: Editorial Gredos
• Esquilo, (1982)Tragedias (Prometeo encadenado). Madrid: Editorial Gredos
• Platón, (1982)Diálogos de Platón VI (Timeo). Madrid: Editorial Gredos
• Virgilio, (1990)Bucólicas, Geórgicas, apéndice Virgiliano. Madrid: Editorial Gredos